Distància: 47 km
Desnivell: +1244 /- 2051m
Temps: 9h 23'
Cursa nocturna que creua el Massís dels Ports de Sud a Nord. Fou de les primeres curses de resistència en les que vaig participar. Malgrat haver participat en gairebé la meitat de les ja 16 edicions, ara ja feia uns 6 anys que no hi participava. Aquest any entre el meu cunyat i jo ens vam animar i vam decidir apuntar-nos.
La nocturna és una cursa de resistència amb tota regla. Primer, pel desplaçament, ja que tot i que donen la sortida a les 18:00h, necessites un parell d'hores des de Paüls (on està l'arribada) fins a Fredes en cotxe. Així doncs, l'organització posa un bus però deixa una hora de marge per imprevists, és a dir, a les 15h s'ha d'estar a Paüls, més l'hora i escaig per arribar-hi des de casa meva... podem dir que l'aventura comença just havent dinat i no acaba fins l'esmorzar matiner del dia següent. En segon lloc, pels controls/avituallaments, que malgrat han millorat molt des dels primers anys (en nombre i qualitat) no són abundants com en altres curses de distàncies similars, però principalment perquè hi ha molt pocs punts on es pugui retirar en cas d'accident (especialment en la segona meitat on no n'hi ha cap). Això també fa que porti sempre una mica més de pes a la motxilla que habitualment. I en tercer lloc, però que a la vegada és l'encant de la prova, pels paratges inhòspits dels Ports amb canvis de pendent constants i diferents terrenys amb la dificultat afegida de la visibilitat durant la nit.
Per no anar amb dos cotxes, quedem a Roquetes amb el meu cunyat i fillol per arribar plegats fins a Paüls amb un sòl cotxe. Just arribar (vam fer una mica just) ja veiem autobusos plens preparats per sortir (crec que en vaig arribar a comptar 5 en total) lo que preveia la gentada que seríem (uns 900 inscrits). Pugem al nostre bus i als pocs kms de sortir, becaineta de rigor fins arribar a les corbes del pantà de la Sènia. Arribem a Fredes sobre les 17h. Ambientasso.
Després d'agafar dorsal, menjar una mica i canviar l'oli, ja estem llestos. Aquest any la sortida la donaven des de l'entrada del poble i com que natros estàvem ubicats al carrer invers retrocedim pel flanc de sortida i com l'aglomeració no ens deixava endarrerir, vam sortir des de la primera fila ! A les 18h en punt ens donen la sortida. A sac ! Vam sortir a sac. A part dels cracks que ens van passar només sortir, podem dir que passats els primers 2 km ja vam ubicar-nos més o menys a l'alçada que ens corresponia. Nosaltres vam sortir de primera fila accidentalment, però també val a dir que hi havia molt de "postureo".
Els pimers quilòmetres són de pujada fàcil però mantinguda fins al coll del Manado (km4,7; 0h50), punt en el que deixem terres valencianes. Ritme moderat i temperatura agradable (24ºC). Baixem fins al Refugi de Font Ferrera i continuem una estona per la pista que puja fins les Vallcaneres. Més endavant deixem la pista per tornar-la a enllaçar més tard. En aquest punt trobem el primer avituallament, prop del Mas del Sargento (km 10; 1h36).
Més endavant deixem la pista i continuem planejant per un sender roquer que enllaça la pista de les Vallcaneres amb la de Casetes Velles. Abans d'arribar a Casetes, baixem fortament per arribar als bancals del refugi del Mas del Frare. A l'esquerra, veiem com els pins es mouen fort pel vent que ve de l'altra vessant i que aviat ja comencem a notar a les nostres cares. Passem pel costat del refugi i arribem fins a la pista de Casetes Velles. Moment per estirar cames i deixar-nos endur pel pendent suau de la pista que ens duu al primer control, Font de la Llagosta (km18, 3h02').
Ens reagrupem tots tres i iniciem la temuda pujada dels Pallers. En general la pujada als Pallers posa tothom al seu lloc, vull dir, cadascú s'adona del seu estat físic i mental en aquell moment. La pujada de Pallers és molt tancada pel frondós bosc i quan el bosc ho permet, les vistes són espectaculars i vertiginoses. El desnivell que es guanya és d'uns +200m. ara bé hi trams de puja-baixa-puja-baixa que fan que l'acumulat en només 3km sigui al voltant de 300m. El darrer quilòmetre d'ascensió és el més empinat. Vam coronar el coll de Pallers a les 22:06 (km 22,3; 4h07'). En la pujada ens vam dosificar, pujant a ritme constant però sense aturar-nos i només afluixant a les costes més pronunciades. Malgrat la gent que es va acumular en aquest tram del camí, en la pujada no vam notar la sensació d'aglomeració ja que s'anava donant pas. La baixada fou tot el contrari. El fet que ja fos fosc ( feia falta ja el frontal per poder veure on trepitjaves) sumat a que la gent que només feia la primera meitat ja flaquejava i que el sender era estret va fer que la baixada de Pallers semblés més una processó de setmana santa que una marxa. Vam intentar anar passant, però n'hi havia tanta que era impossible avançar al ritme que m'hagués agradat. Aquí em vaig florir, però m'ho vaig prendre en filosofia pensant que almenys reservava més forces per la segona meitat. Arribem a la meitat de la cursa, control i sopar a les 22:45 (km25,5 ; 4h45'). Només ens vam aturar uns 10 minuts perquè la ventada era terrible i la suor se't glaçava. Jo vaig menjar només una llonganissa amb una mica de pa i beguda isotònica. Aquí el fillol es va retirar, així que la segona meitat només la vam emprendre el meu cunyat i jo. Abans de continuar, però ens vam posar la camiseta que ens havien donat els membres de la organització a sobre, a mode de segona capa, per mitigar una mica la sensació de fred.
El vent ja no ens deixà amb la resta de la nit. La segona meitat s'inicia per darrera del Refugi de Caro, pujant per després descendir en busca de la pista del Mascar que duu a Llinars. Els 2 km plans de pista van anar bé per baixar la llonganissa i fer un reset al cos abans d'enfilar una de les 3 pujades importants que encara quedaven per arribar, la pujada a Llinars pel mas de la Patuda. Pujada de 200m de desnivell que es fa en un km. Al estar resguardat del vent, aquí es sua lo que no està escrit, però és precipitat treure's roba perquè després de tornar a creuar la pista que hem deixat quilòmetres enrere s'arriba al coll de Llinars que queda molt exposat al vent. Aquí trobem la carreta amb les garrafes d'aigua de l'organització (km 30,5; 5h58'). La darrera pujada de Llinars cap a Foies és suau, però com molt exposada al vent així que mantenim el ritme sostingut. En aquest punt sempre és un poc difícil seguir marques així que s'ha d'anar amb molta atenció i una mica d'intuïció per no desviar-se. Caranegem i baixem la cresta per la zona de les Foies fins al coll de Caubet, un altre punt on s'aprecien les llums de tot el Delta. Lloc molt exposat on la temperatura ens cau fins 13ºC. Arribem al coll de Carabasses (km33; 6h30'). Aquí el vent era fort ja que venia acanalat al embocar-se pel estret coll que uneix ambdós costats de les valls... ens afanyem i baixem fins al Refugi de les Clotes (km35; 7h).
Qui ha fet alguna vegada la travessa sencera sempre guarda algun record d'aquest refugi. Sigui pel cansament, per la companyia, pel cafè calent, o perquè simplement arribes tant fus que compartir el moment i l'estat d'ànim amb la resta fa que reviscolis una mica.
Deixem el refugi i seguidament encarem una altra de les pujades fortes, la pujada a les Rases. La pujada es fa pel mig d'un bosc frondós, les olors són característiques. Un altre cop, al anar resguardat i pujant la sensació de calor et tempta de treure's roba però la remor del vent sobre les copes altes del arbres t'ho fa repensar, imaginant ja amb lo que ens trobarem a les Rases. Efectivament, un cop feta l'ascensió més pronunciada, el bosc ens abandona i quedem exposats al vent per la vessant del Carrer Ample ( és a dir, amb vistes a Horta de St. Joan). A mesura que ens apropem al cim, el vent s'accentua i veiem com les llums dels frontals dels que caminen davant nostre es van aturant. No ho enteníem fins que vam arribar a la cresta. A sobre de la cresta de les Rases del Maraco tens visió sobre les dues vessants, la d'Horta i la d'Alfara. Allí el vent es multiplicà per 10 ! Vam tenir que estirar-nos a terra perquè no ens arrossegués pendent avall. Foren uns 20 metres fotuts, on vam tenir que caminar de quatre grapes i mirant d'oferir la menor resistència al vent. Un cop superada la cresta i havent baixat uns metres a l'altra vessant les ràfegues ja no eren tant fortes. No estàvem per massa comentaris, vam continuar caminant per sortir d'aquell túnel de vent. El pas havia fet que ens agrupèssim unes 8 persones. Tot el km abans de creuar les runes del Mas del Maraco també és crític pel que fa a la orientació (sender diluït entre les roques i marques poc visibles), i tot i que no té pèrdua, com més gent hi hagi prop teu millor. Una anècdota més en un moment fotut per la méteo: al meu cunyat se li acaben les piles del frontal, i com que encara estàvem fugint del vent no estàvem cap dels dos per la labor de perdre ni un minut en canviar-les, així que li deixo el meu i agafo un de petit que tenia de reserva. Pugem pels antics bancals del mas (on sempre hi sòl haver algun bou, tot i aquest cop no en vam sentir cap) per encarar la darrera pujada de la jornada, l'Espina. De seguida arribem al coll de l'Enrejolada, moment en el que fem una corba forta a dretes i deixem el GR per agafar el PR que ens durà vessant avall (més de 800m de desnivell negatiu en 6km) a Paüls. Són les 2 de la matinada (km 39,4; 7h59'). Com encara teníem ganes de rock&roll, els primers 250m de descens els vam fer corrent. No t'adones la gent que tens prop fins que corres una mica i els comences a avançar. Trobem el darrer avituallament just abans d'entrar a la pista, pràcticament ni ens aturem. En aquestes hores la única gana que tens és la d'arribar. Entre masos, pista i asfalt accelerem el ritme per arribar finalment a Paüls a les 3:23.
Resum: cursa amb millora de temps sensible (més d'una hora) respecte a la de 6 anys enrere, encara que millorable. Ritme suau en general. Embussos en trams de camí i méteo complicada a la segona meitat pel fort vent. Respecte el material, destacar la mala transpiració de la camiseta Gore Air Zip que portava. Encara no m'acabo d'adaptar a les malles Hoko Sensei, millorables en l'aspecte comoditat, especialment a nivell de cintura. Content amb el frontal Petzl versió de fa 10 anys que malgrat la poca il·luminació comparat amb els actuals ens va treure d'un ensurt.
Satisfet per millorar la marca personal i poder-ho fer amb el meu cunyat.
