Distància: 37 km
Desnivell: +/- 1720 m
Temps: 7h 14'
Caminada que cada any els Amics de les Muntanyes Prades organitzen amb sortida i arribada a un poble diferent del massís. Aprofitant l'avinentesa netegen senderons i corriols mig perduts, la qual cosa fa que ens facin passar per llogarrets de difícil accés i que si no fos per ells, possiblement molts no coneixeríem. Malgrat que les distàncies no solen passar dels 40km els desnivells acumulats són exigents.
Aquest any el poble escollit fou l'Alforja. La meteo havia pronosticat aigua durant el diumenge matí. Vaig arribar a 3/4 de 7 del matí a L'Alforja i només sortir del cotxe ja vaig haver de posar-me l'impermeable. La sortida fou des del pavelló d'esports, així que un cop recollit el dorsal i el got, només vaig haver d'esperar 5 minuts per sortir. Una de les característiques d'aquesta caminada és que la sortida no és simultània per tothom sinó que donen una hora per que sigui més esglaonada. Passaven pocs minuts de les 7:00h del matí i encara era fosca nit, així que vam necessitar el frontal. Vaig sortir caminant amb grup, ja que no crec que tampoc hi hagués gaire gent davant i tampoc era qüestió de perdre's de bon inici. Al cap de 5 minuts de sortir, la pluja ja va parar, així que em vaig treure l'impermeable i ja no el vaig necessitar en tota la jornada. El primer mig km era per la carretera de Vilaplana, però de seguida vam tòrcer i vam agafar una pista que pujava cap al coll de la Salve o Peiró. Aquí ja els més preparats passaven corrent, així que vaig decidir deixar el grupet que anava i vaig començar a corrinyar cap amunt a la cua d'algun d'ells. Un cop dalt del Coll de la Salve (2km, 0h23') ja clarejava el dia. Vam continuar ara baixant en busca de la pista que duia a Portugal, prop del Mas-escola Baget. Un cop arribats a la pista, trobem el primer control i avituallament (3km, 0h36'). La pista ampla ara pujava suau, bé per anar corrinyant, tot i que al cap de poc ja s'empinava. En 1,5km la vam deixar i vam prendre un senderó que pujava fort en busca de la Mola de Vilaplana. Els núvols de pluja encara es deixaven veure així que es feia de dia.
 |
| Vista de la Mola de Vilaplana (des de prop de Mas d'en Baget) |
La pujada a la Mola fou dura, ja que el sender es convertí en un corriol per on només hi cabia ben just una mànega d'abastiment d'aigua i hi havia trams on la vegetació era tancada i encara mullada dificultant molt el pas. Un cop quasi dalt, després de guanyar un desnivell de 400m. vam passar pel Portell del Marrà (pas enmig de dues roques on s'havia de grimpar una mica). Dalt de la Mola les vistes eren espectaculars. Segon control (7km, 1h30').
 |
| Cim de la Mola de Vilaplana (L'Alforja al fons) |
Després de planejar pel sender dalt de la Mola, ens tocava baixar pel Grau d'en Borràs. Aquí hi havia 2 persones de l'organització ajudant-nos a baixar agafats a una corda, ja que la pluja havia complicat molt el pas i semblava una pista de patinatge. Un cop superat el grau, continuàvem per un sender pel mig de bosc perfecte per baixar corrent. Molt bonic. En pocs minuts vam baixar a la zona de masos prop de Vilaplana per agafar pista (camí del Mas d'en Nins) i finalment fer cap a Vilaplana. Tercer control i avituallament/esmorzar (12,5km ; 2h16'). No em sentia el cos ben posat, així que només vaig beure però menjar poc. La baixada de quasi 400m. m'havia cascat. Ara tocava pujar a La Mussara pel camí tradicional (el de les Tosques), una altra pujada, aquesta de 500m. en uns 4km. Em vaig prendre la pujada xino-xano però mantenint un ritme constant i alegre. El 4rt. control es trobava al cim just al costat de la bassa del poble abandonat de La Mussara, al costat de l'església en reconstrucció (18km; 3h30'). El control era fluix, vaig repostar d'aigua però de sòlid només alguns fruits secs.
Em trobava a l'equador de la caminada i estava una mitja hora endarrerit del previst, principalment perquè havia subestimat la pujada a la Mola. De totes maneres, ara venien uns 3km de lleuger descens que vaig aprofitar per córrer i recuperar algun minut. La suau baixada era per una pista mig perduda (plena de boletaires) que anava bastant paral·lela a la carretera dels Castillejos. La pista s'anava espessint i vam fer cap a un rierol, que vaig seguir un centenar de metres per la seva llera saltant entre pedres per no mullar-me els peus. Vam girar fort per buscar d'un sender que creuava el riu i pujava fins al Gorguet (24,7km; 4h27'). Paratge de postal (malgrat que la humitat me la va espatllar).
 |
| El Gorguet (Castillejos) |
El sender ara pujava suau però sense treva. Vaig arribar al poble en runes de Gallicant bastant mancat de forces i amb gana. Ara pagava el preu d'haver menjat poc sòlid en els darrers controls.
 |
| Gallicant (poble en runes) |
Un parell de quilòmetres passat el poble de Gallicant i després d'una pujadeta sostinguda per la pista dels Colls vaig fer cap al cinquè control (28,5km; 5h17'). Aquí sí que vaig seure i em vaig menjar un entrepà que em va passar amb no res. Tornava a estar a la cota de màxima d'alçada de la cursa: 960m, així que ara tocava tornar a baixar fort. Els participants ja feia estona que no abundaven, així que era difícil anar en grup, però sempre procurava tenir algun referent al davant. Això em va provocar un ensurt quan el sender de baixada va fer cap a la Plana de Mas d'en Rei, on el creuava el camí dels Masos que els 2 nois que tenia de referència el van prendre per error. Jo els vaig seguir corrent uns 300m. però, encertadament, vaig aturar-me per buscar les cintes que marcaven el camí. Vaig recular fins a la Plana i allí vaig veure que el camí seguia per un corriol just en el sentit oposat al que havíem pres. Em va fer una mica de ràbia no haver poder alertat a les meves llebres, però en el temps que vaig estar buscant les cintes, ja els hi havia perdut la vista. No em va preocupar massa l'ensurt, ja que vaig rectificar prou d'hora i només vaig perdre uns 5 minuts. A més ja feia estona que havia renunciat arribar amb les 6h15' que m'havia previst abans de sortir.
Baixada forta pel grau del Mas d'en Rei: en 3km vam descendir uns 400m. El dia es va aixecar i ara la calor ja es feia notar. Vaig fer cap al darrer control, Coll de la Salve o del Peiró (33,7km; 6h15'). Parada per beure una mica i menjar algun fruit sec per afrontar la brometa pesada que sempre 😉 ens tenen reservada els Amics i és de fer una grimpadeta a pocs kms de l'arribada. Efectivament, si a aquestes alçades lo fàcil hagués sigut continuar i baixar per la mateixa pista de l'anada, ara ens feien girar uns 90º per pujar fins al Cingle Vermell, una pujadeta de 250m. en 2km. Aquí les cames ja estàven al límit, fins al punt que ja em venia alguna rampa quan intentava pujar més fort. A més, ara la temperatura havia pujat i la pèrdua de líquid passava factura. Vaig afluixar.
 |
| Vista des del Cingle Vermell (prop d'Alforja). |
Un cop a dalt, la vista però era gratificant. Ara sí que ja només quedava baixar. Vam baixar uns 300m. en 2km per un corriol que en no res ens va portar als primers masos del poble. Un cop arribat a pista ferma, vaig continuar corrent els darrers 2km i creuar el poble fins arribar al pavelló.
Resum: vaig subestimar la dificultat d'algun tram, la qual cosa va provocar que arribés una hora més tard que la que m'havia plantejat. Molt bon entreno de volum, però encara amb punts a millorar, com ara la resistència (a les pujades) de les cames en el tram final. Malgrat això, satisfet perquè vaig poder arribar corrent a la meta i en una posició bastant digna: 40 de 211.
Respecte el material, definitivament les Brooks Cascadia no són gens aptes a terrenys humits, ja que perden molt de grip i donen sensació d'inseguretat. Malles Hoko Sensei bastant incòmodes en la zona de cintura, tot i que la compressió i adaptabilitat a la zona dels quadríceps és perfecta.
